dimecres, 7 de març de 2018

Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta

Avui, la revista  Politikon m'ha publicat un article que acaba així:
        "Según esta lectura, en términos históricos, si el modelo de conjunción en Cataluña ha sido socialmente poco conflictivo se debe a la suma de dos factores: por un lado, al hecho de que en Cataluña el dominio de las dos lenguas oficiales es valorado; por otro, al hecho de que el modelo de conjunción ha demostrado ser el mejor sistema para garantizar el aprendizaje de ambas lenguas oficiales. En ese sentido, no hay más que recordar que, de todas la comunidades con más de una lengua oficial, Cataluña es la que más lejos llega en la bilingüización de sus nuevas generaciones. Entendemos que los resultados expuestos por Garvia y Santana muestran que el consenso histórico en torno a un modelo que bilingüizaba ha dejado paso a un deseo bastante extenso de trilingüización, un desiderátum que constituye un verdadero reto para el modelo de conjunción. Sin embargo, contrariamente a lo que concluyen los autores, entendemos que la labor de los gobernantes y los educadores no es aplicar a ciegas unos porcentajes dados a ojo por ciudadanos sin conocimientos de didáctica de lenguas, sino conseguir satisfacer los desiderátums ciudadanos de conocimientos lingüísticos. Para conseguirlo, los gobernantes deberán lograr que el modelo de conjunción sepa dar respuesta adecuada a esa petición, es decir, garantice el máximo aprendizaje no solo de catalán y castellano, como ya viene haciendo, sino también de inglés, y lo haga manteniendo la lengua propia como centro de gravedad del modelo. De lo contrario, si el conflicto es entre un modelo que bilingüiza y propuestas que teóricamente trilingüizan, es posible que las contradicciones detectadas se enconen y la propia sociedad acabe abriéndose a otros modelos."

Si t'interessa l'article sencer, pots consultar-lo a:

Vila, F. Xavier (2018) “Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta.” Politikon (blog), 7 de març.

divendres, 23 de febrer de 2018

Sobre l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a l'Estat espanyol

S'acaben de fer públics els vídeos, les conclusions i bona part dels documents de treball del Foro de debate sobre a Carta Europea para as Linguas Rexionais ou Minoritarias que es va celebrar a Santiago de Compostel·la (Galícia) els dies 29 i 30 de juny del 2017. L'acte, que va aplegar per primera vegada a la història especialistes de totes les llengües RoM autòctones de l'Estat independentment del seu estatus oficial, estava dissenyat per valorar el grau de compliment dels compromisos assumits per l'Estat en relació amb la Carta. En termes molt generals, els dos dies de treball van permetre constatar que encara queda molt de camí per tal que l'Estat espanyol compleixi les obligacions adquirides pel que fa al respecte envers el seu plurilingüisme constitutiu. També va corroborar que, molt majoritàriament, el compliment dels compromisos es deriva d'accions dels poders autonòmics i locals, mentre que l'actuació de les autoritats centrals en aquest terreny resta molt i molt lluny de ser satisfactòria.

Si voleu anar al gra, mitjançant aquest enllaç podreu llegir directament a les conclusions del Fòrum en versió catalana. Si teniu més temps, a la pàgina principal de l'esdeveniment hi trobareu un bon nombre de documents tant generals com específics sobre un bon nombre de llengües que us permetran conèixer la situació no sols del català a diversos territoris (inclosos el Carxe o la Franja) sinó també d'altres llengües com ara l'aragonès, la fala de Xálima o l'àrab ceutí.  Finalment, en aquest altre enllaç podreu veure els diversos vídeos de la trobada (us n'adjunto tot seguit el de la taula rodona sobre les polítiques educatives en territoris oficialment plurilingües).




Entre els participants hi va haver els investigadors del CUSC Centre de recerca en Sociolingüística i Comunicació F. Xavier Vila (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General) i Eva Pons (Departament de Dret Constitucional i Ciència Política) de la Universitat de Barcelona.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Una síntesi de l'evolució de les llengües en el món de la ciència

El idioma de la ciencia: del latín al inglés

Hasta el siglo XVIII el latín fue la lengua indiscutible en la que se hacía la ciencia. Pioneros como Galileo empezaron a publicar textos en otros idiomas para que les entendiera el pueblo. Las dos guerras mundiales y la superioridad económica de Estados Unidos consiguieron que el nuevo idioma científico fuera el inglés. El brexit, nuevas potencias como China o los traductores automáticos pueden hacer que se tambalee su hegemonía.

(Per continuar llegint, cliqueu aquí)

divendres, 9 de febrer de 2018

Què fan amb el català, els adolescents? (novetat editorial)

La revista International Journal of Bilingual Education and Bilingualism acaba de publicar-nos l'article Changes in language use with peers during adolescence: a longitudinal study in Catalonia, on explorem, a partir d'una mostra de més de 1.000 informants, fins a quin punt és cert que l'alumnat de Catalunya abandona el català en el període que va des de finals de primària fins al final de l'ESO.

Podeu descarregar-ne un exemplar en pdf gratuïtament fins que s'arribi al topall marcat per l'editorial.

I d'afegitó, si us afanyeu, també podeu descarregar l'article del 2016 on vam explorar l'evolució de la confiança lingüística de la mateixa mostra d'adolescents:

Changes in the linguistic confidence of primary and secondary students in Catalonia: a longitudinal study

dimecres, 7 de febrer de 2018

Itàlia atura l'anglificació de la universitat

El Consell d'Estat de la República Italiana acaba de posar un fre substancial a l'extensió de l'anglès com a llengua vehicular de la docència a la universitat. La decisió ha arribat com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional del 21/02/2017 sobre el cas del Politecnico de Milà, les autoritats dels qual pretenien implantar l'exclusivitat de l'anglès en la docència de tercer cicle i exigir el coneixement d'aquesta llengua per accedir-hi. En aquella sentència, que els defensors de la diversitat lingüística farien bé de llegir amb calma, la màxima autoritat jurídica del país ja va dictaminar que no era possible d'excloure la llengua del país dels ensenyaments universitaris per motius culturals -la llengua és un patrimoni i és base de la identitat- com socials -la llengua pot funcionar com a barrera en l'ascens social. Ara el Consell d'Estat ha reblat el clau i ha rebutjat la pretensió del Politecnico d'oferir cursos únicament i exclusivament en llengua estrangera. En altres paraules, el Consell d'Estat no prohibeix que hi hagi cursos en altres llengües, però garanteix que les institucions acadèmiques permetin cursar tots els estudis en la llengua oficial del país.

(Vegeu una síntesi de la notícia en aquest post de l'Academia della Crusca.)

divendres, 2 de febrer de 2018

Els catalans, entre el seny i el sentit comú



Explica Teun van Dijk, al seu llibre Ideology, que la diferència entre una ideologia i el sentit comú és que la primera no és compartida per la totalitat de la població, sinó només per una part, mentre que el sentit comú es caracteritza precisament perquè és una visió pràcticament universal en una societat determinada. La ideologia, per tant, està en conflicte amb d’altres maneres d’entendre la realitat, mentre que el sentit comú regna en totes les llars... fins que una ideologia el posa en qüestió i, si pot, el degrada a ideologia. La distinció és molt útil, primer de tot perquè és autònoma de la veracitat o no de les idees, i en segon lloc perquè ens recorda que l’opinió d’una minoria pot esdevenir majoritària independentment de si és encertada o no; i a l’inrevés, ens explica que el parer més generalitzat pot perdre adeptes i passar a ser simplement una ideologia. En aquest sentit, és bo recordar que, encara que avui el tinguem com a veritat inqüestionable, l’heliocentrisme, la idea que la terra gira entorn del sol va ser tan sols un plantejament ideològic com a mínim des de 200 anys abans de Crist, quan el va postular Aristarc de Samos. Els seus partidaris es van enfrontar al sentit comú imperant que deia que la terra era el centre de l’univers, i en van patir les conseqüències de manera dramàtica, amb la foguera, com Giordano Bruno, o amb l’ostracisme com Galileu, abans d’esdevenir part del nostre sentit comú.
Enfront del sentit comú, o mentalitat generalitzada, els catalans hem interioritzat des de fa segles el concepte de seny, que els valencians denominen trellat. El DIEC el defineix com a “Ponderació mental” i com a “Sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.” Encara que només sigui subtilment, fixeu-vos que mentre el sentit comú posa davant de tot el fet de compartir l’opinió de la majoria, tenir seny és una activitat més individual, més reflexiva, que passa per apreciar la realitat i actuar d’acord amb la pròpia percepció de la justícia. No voldria exagerar els matisos, però en el fons, el sentit comú demana conformitat al parer de la majoria, per convenciment o per prudència, mentre que tenir seny demana prendre decisions individuals ponderant la realitat.
És una dada absolutament innegable que el Procés ha significat, entre moltes altres coses, que la majoria dels catalans deixi de compartir el sentit comú dels espanyols pel que fa a l’articulació política entre Catalunya i Espanya. És tan innegable que una de les peticions més habituals dels polítics espanyolistes és que els catalans «recuperin el sentit comú». Potser qui més ho ha repetit és Rajoy, que és un polític que basa el seu carisma precisament a encarnar el sentit comú espanyol, però també han comprat el tòpic Arrimadas i moltes altres figures unionistes. De fet, això mateix és el que pretenen, encara que ho expressin en negatiu, la infinitat d’individus que afirmen que els catalans estan abduïts, adoctrinats, manipulats... Per a tots ells, hi ha un sentit comú innegociable, que és el seu, i l’única solució imaginable al conflicte és que els qui han desertat del sentit comú facin el camí invers i tornin a adoptar-lo. Per què ho haurien de fer? Bàsicament, perquè és el seu i perquè ells són majoria en l’únic món que de debò els interessa, que és Espanya.
El tema és que, contràriament al que a molts espanyols els agrada pensar, l’abandonament del sentit comú espanyol per part de milions de catalans no és una foguerada emocional sinó una mostra genuïna de seny. La proposta de divorci amistós és la conseqüència lògica d’haver analitzat la realitat de manera ponderada i d’haver arribat a la conclusió que l’única manera assenyada de recompondre la relació amb els veïns és seguir la dita anglesa Good fences make goog neighbours, és a dir, “Les bones tanques fan els bons veïns”, o si ho preferiu en la llengua dels castellans, Cada uno en su casa, y dios en la de todos.  Ara mateix, després d’haver-ho discutit durant anys, és el raciocini el que fa pensar a milions de catalans que no és gaire assenyat regalar 16.000 milions d’euros anualment a uns veïns que no són capaços ni de donar-los-en les gràcies; que no és lògic formar part d’un estat on regna la corrupció i en què trontolla separació de poders; o que no té ni cap ni peus finançar festes de cost estratosfèric per a hereuetes de sang blava mentre milers de nens de la seva edat estan sense llum, sense gas i sense sostre. De fet, tothom sap que si no fos perquè les amenaces i les garrotades també es tenen en compte en la ponderació de la realitat, molts dels catalans que diuen “sí, però ai el que ens poden fer si marxem...” també haurien desertat del sentit comú espanyol, si no ho fan, senzillament, és perquè tenen por. En tot cas, potser sí que als independentistes els agrada celebrar la seva posició al carrer de forma festiva i carregada d’emocions, però el cert és l’abandonament del sentit comú (espanyol) és, ni més ni menys que l’aplicació, per descomptat ponderada, del seny.
El fet que la voluntat d’emancipació dels catalans sigui un resultat del seny, i no una foguerada arrauxada sense trellat, és el que li dona la seva inqüestionable solidesa. Per més que la direcció del  procés cometi errors, el diagnòstic de la situació és racionalment tan evident —almenys per a ells— que hi ha poc espai per tornar endarrere i adoptar un sentit comú que només perceben com una ideologia estrambòtica. Ara bé, per tal d’assolir els seus objectius, és evident que el procés ha de continuar eixamplant la seva base social i aspirar a convertir-se en el sentit comú de la gran majoria dels residents a Catalunya. A tall d’inventari, suggereixo dues idees per aconseguir-ho, una de molt precisa i una altra que, de fet, és tot un programa d’actuació.
La primera idea, de fàcil aplicació i resultat immediat, és que l’independentisme disputi obertament la possessió dels termes com sentit comú, seny i similars en els espais públics. Hauria de ser rutinari que cada vegada que algun unionista pretén parlar des del «sentit comú», algú li fes notar que la seva opinió no sols no representa el sentit comú, sinó que és una ideologia minoritària a Catalunya, que és on toca discutir. Pensem que el fet de saber que es comparteix una idea generalitzada és un factor molt important a l’hora de decidir les opcions vitals, sobretot en situació d’incertesa. Convé per tant, que els qui se senten segurs d’estar en el sentit comú (espanyol) se sentin qüestionats perquè només expressen un opinió molt discutible.
La segona idea, molt més ambiciosa, és que es llanci definitivament l’intent d'analitzar de forma adequada els discursos i els marcs mentals (els famosos frames de Lakoff) amb què concep la realitat l’electorat unionista que resideix a Catalunya, sobretot per tal d’entendre quins mecanismes fan que, estan sotmesos a les mateixes condicions objectives que la resta de ciutadans del país, no desencadenin els mateixos raonaments que la part majoritària de la societat catalana. No cal dir que la seva dependència mediàtica dels mitjans del règim del 78 és crucial, en aquest sentit, però resulta igualment evident que sense entendre les seves argumentacions l’independentisme no aconseguirà penetrar-hi i això, sigui com sigui, hauria de ser un objectiu crucial en l’agenda del procés.


divendres, 26 de gener de 2018

Sobre les relacions entre els diferents territoris catalanòfons

Enmig de l'eufòria generada pel Procés i del fragor causat per la seva  repressió, es fa difícil de sentir veus que parlen de llengua i territori des d'angles diferents. Així, durant la tardor passada va publicar-se el llibre La nova articulació catalana-valenciana-balear, treball coral coordinat per Jordi Manent (llegiu-ne aquí una ressenya publicada a Saó). El volum, en el qual han col·laborat autors de procedència diversa, inclou diferents reflexions i anàlisis (entre les quals, un capítol de qui signa aquest blog) sobre quines haurien de ser les bases per a les relacions entre les diferents societats catalanòfones en àmbits com la política, l'economia, la cultura, la política lingüística, etc. La voluntat dels editors del volum és contribuir a reconsiderar el paradigma fusterianista i, per exemple, algunes de les contribucions són especialment crítiques amb aspectes com la denominació "Països Catalans". Val a dir, però, que el volum no es limita a aquesta qüestió i ofereix materials prou variats per a la reflexió i per a l'acció social, cultural i política en la construcció del que, com a mínim imprescindible, hauria de ser un mercat lingüístico-comunicatiu ben greixat. Espero francament que us interessi.