dimarts, 13 de novembre del 2007

De catalans al Quebec

De catalans, al Quebec, no se n'hi veuen gaires. Durant un mes jo hi he trobat dues (mig) conegudes, una d'elles exalumna i una altra companya de feina. De fet, a la guia telefònica Canadà 411 només hi surten 4 persones de cognom Pujol i 37 Ferrers, per dir-ne dos d'inequívocament catalans. Això sí, els noms de pila de la majoria d'aquests Pujols i Ferrers eren poc nostrats: els Claude, Denis, Erlinda, Carlos Trinidad o Ibrahim Enrique fan sospitar immigracions antigues, algunes d'aquestes precedides per una llarga marrada caribenya. Vaja, que no hi ha prou gent per a muntar un barri català igual com n'hi ha un de portuguès o de xinès a Mont-real. Això sí, buscant per Internet trobes el Casal català del Quebec, que organitza activitats diverses, com ara la castanyada, i que constitueix un punt de suport interessant per a situar-se al país, fer preguntes, organitzar intercanvis... Certament, és a l'estranger on es veu més clar que la Xarxa ajuda a fer xarxa.

La petjada catalana més inesperada que he trobat al Quebec ha estat al metro. Dissabte 13 d'octubre vaig pujar a un vagó mig buit a Plamondon, em vaig asseure i els meus ulls se'n van anar cap a la pantalla lluminosa de propaganda. Després d'uns quants anuncis irrellevants, apareix a la pantalla –en francès–: «Dos homes sols en una illa enmig de l'Atlàntic...». Això m'és familiar, penso. «s'enfronten a uns monstres...» No pot ser, es tracta d'una casualitat...



Però efectivament, no era cap casualitat. Es tractava d'un anunci del llibre La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. L'únic anunci de llibre que vaig veure en tot el mes d'octubre al metro, tot s'ha de dir. Perquè després diguin que la literatura catalana no pot saltar fronteres! El llibre, després, el vaig veure en una taula a l'entrada de la Librairie Olivieri de Côte des Neiges, igual com L’ombre du vent de Ruiz Zafón.

Tot i l'escàs nombre de connacionals que hi resideixen, el Quebec deu ser és un dels països on és més fàcil dir a una nova coneixença que ets català. A l'Administració això és així, per descomptat: fa anys que als Ministeris, a l'Office de la Langue o al Conseil de la Langue tenen relacions amb els homòlegs de Catalunya. També a les universitat m'ha semblat que l'existència de Catalunya era qüestió de cultura general, encara que sovint no tinguin gaire clara la diferència entre català i castellà. Per cert, al Quebec pots aprendre català com a mínim a les universitats de Mont-real i de Laval. Fins i tot la gent del carrer sembla raonablement comprensiva. A diferència d'altres llocs, aquí, si dius que ets català, no cal escarrassar-s'hi gaire, ni entrar en detalls. Si algú et pregunta alguna cosa, n'hi ha prou de dir que Catalunya és a Espanya com el Quebec al Canadà. I pel que fa a la llengua, n'hi ha prou de dir que el català és, com el castellà o l'italià, una llengua romànica independent propera a la seva. Si a sobre ho il·lustres amb triplets de mots com ara manger / menjar / comer o fils /fill / hijo, la comprensió del tema queda assegurada.

Presentar-me com a català al Quebec ha tingut un resultat inesperat: com a mínim dues persones m'han dit, en francès, que elles també eren catalanes... de la Catalunya del Nord. M'hi he trobat amb una investigadora nascuda i emigrada anys enrere, però també en el cas d'un guia del Parc de Mont-Royal nascut a Bodeus, educat a la Sorbona i resident a Mont-real des de fa una dècada, que es deia català perquè el seu avi era de Vilanova de la Raó! En això, els quebequesos mostren la seva americanitat. Penseu que, si més no a Mont-real, és ben fàcil que hom es declari armeni, grec, italià, portuguès, irlandès, etc., pel fet que algun dels seus avis venia d'un d'aquests països. Etnicitat sense llengua, com als Estats Units.

divendres, 9 de novembre del 2007

El mirall del cinema quebequès

La situació del cinema al nostre país és tan absolutament lamentable que fins i tot els nostres crítics tenen dificultats per a veure la realitat sobre la qual treballen. Fa poques setmanes, l’Àlex Gorina es preguntava a “Rodar en castellà, doblar al català” (El Temps, 1219, pàg. 88, 23 d’octubre) «per què els cineastes catalans s’estimen més –ara que no perdrien ni l’etiqueta ni els diners– rodar en castellà.». El plantejament en si –noteu el «s’estimen més»!– ja demostra fins a quin punt l’autor no arriba a entendre les dinàmiques lingüístiques i culturals que han donat lloc a la nostra situació actual.

En aquest sentit, parlar del cinema al Quebec és molt il·lustratiu per als catalans. Il·lustratiu del que significa no deixar-se prendre el pèl, vull dir. Un cop d’ull a la cartellera –aquí teniu la de Mont-real, la ciutat, recordem-ho, on es concentren els anglòfons i els al·loglots de tot el país– permet notar de seguida dues grans diferències: d’una banda, hi abunden extraordinàriament les pel·lícules en versió original francesa, tant quebequeses com d’altres indrets; d’una altra, al Quebec és relativament fàcil d’anar a veure pel·lícules doblades al francès, i quan no són doblades, són subtitulades en aquesta llengua. Dono fe, a més, que fins i tot als supermercats més pobres dels barris més pobres de Mont-real –com el Plaza de Côte de neiges, on la clientela immigrada deu ser el 90%, sobretot asiàtics– els DVDs inclouen de manera habitual la versió doblada al francès de les pel·lícules d’actualitat i de rebaixes. Al Quebec, per a entendre’ns, es pot anar al cinema en la llengua del país. I alerta, que el nombre de quebequesos (francòfons) és inferior al de catalanoparlants.

Com pot ser? La força de la filmografia francòfona d’arreu del món, que no sols prové de França, sinó també de Bèlgica, Suïssa, i fins i tot el Magrib i part de l’Àfrica subsahariana, explica en part aquesta situació. Certament, al Quebec hi ha molt més cinema d’aquests països que no pas a casa nostra. Ara bé, ens enganyaríem si penséssim que això és tot. Hi ha altres factors.

Per a començar, el cinema quebequès –en francès– té una història i una vitalitat remarcables. Mirem-ho en termes econòmics:

«C'est ainsi que la part du cinéma québécois dans le box-office national [= canadenca] croît de façon importante : de 4% qu'il était en 2000, il réussit en 2005 à atteindre 17% (taux comparable à l'Australie).» Font: Wikipédia

Per si això fos poc, el doblatge al francès constitueix una indústria sòlida al Quebec. A la seva pàgina 15, el Rapport annuel de gestion 2006-2007 de la Régie du Cinéma –institució oficial que gestiona la cinematografia que s’emet al país– indica que, dels 251 llargmetratges doblats al francès i presentats per obtenir visa (=llicència d’exhibició), 137 havien estat doblats al Quebec mateix. Per cert, tenint en compte els costos al Quebec i a Catalunya, suposo que doblar al francès del Quebec deu ser igual o una mica més car que doblar al català. Però el Quebec es fa, i a Catalunya no.

En aquest context, s’entén que el debat entre cinèfils quebequesos es decanti per temes com ara l’auge del cinema comercial en detriment de les creacions d’autor. O que les cartes al director dels diaris quebequesos sobre el cinema es felicitin perquè cada vegada és més freqüent que els DVDs –sí, ho heu llegit bé, els DVDs– indiquin si el doblatge al francès és quebequès o fet a França.

La qüestió, doncs, és fàcil de plantejar. Com és possible que, vivint en un oceà anglòfon i com qui diu al costat de Hollywood, el cinema quebequès i/o francòfon estigui en una situació –comparativament– tan saludable? No es pot negar que l’interès desacomplexat dels quebequesos per la pròpia cultura hi fa molt: el públic la consumeix, els productors s’hi comprometen, i el mercat pot funcionar. Ara bé, ens enganyaríem si ignoréssim el paper central de l’Estat –canadenc i quebequès– en tot plegat. En primer lloc, el marc legislatiu –la Llei del cinema de l’Assemblea Nacional del Quebec de 1987– proporciona un bon coixí empresarial al cinema quebequès i en francès:

83. La Régie ne délivre de visa, pour la présentation en public d'une version autre qu'en français d'un film, que selon les règles suivantes:

1° il peut être délivré au maximum, pour des copies de cette version, le même nombre de visas que le requérant en demande pour des copies d'une version doublée en français du film, à la condition que ces dernières soient rendues disponibles pour les exploitants de lieux de présentation de film en public en même temps que les premières;

2° un visa peut être délivré pour toute copie sous-titrée en français;

3° un visa peut être délivré pour autant de copies qu'il en est demandé, à la condition que le requérant dépose à la Régie avec la demande un contrat assurant, dans un délai que celle-ci juge raisonnable, le doublage en français du film au Québec de même que la preuve de la remise des éléments requis pour l'exécution de ce contrat à la personne qui en est chargée;

4° un visa temporaire peut être délivré, s'il n'existe aucune version doublée en français du film au moment du dépôt de la demande.

Tot i que hi ha un projecte de modificació (projecte de llei núm. 193) no sembla que modifiqui la situació.

D’altra banda, l’ampli mercat televisiu en francès al Quebec i a tot Canadà, i el suport de les institucions públiques al cinema del país, fan la resta. Senzillament, en aquest terreny, el Quebec és un model: té un cinema amb bona salut en un país culturalment normalitzat.

La comparació amb Catalunya és senzillament vergonyant. D’una banda, el cinema en català mai no ha arribat al 5% de pel·lícules exhibides. D’una altra, fora de l’animació, el cinema pensat per, i adreçat en primer lloc als catalans, pràcticament no existeix. Entenguem-nos: hi ha catalans que fan cinema, fins i tot empreses catalanes que fan cinema. Però el fan, ja d’entrada, pensant en un públic espanyol, o directament americà –ai, perdó, «internacional». Per això, precisament per això, gairebé no hi ha cinema original en català: perquè als castellans, en general, el català els agrada poquet, i perquè els americans, fins on jo sé, no l’entenen en absolut. La llengua, com els continguts, al capdavall depenen del públic al qual s’adrecen els creadors.

Però com hem arribat fins aquí? Esforçant-nos-hi, per descomptat. I no sols gràcies al franquisme. Al llarg de la nostra història, gairebé totes les polítiques públiques han treballat per impedir que existís cinema adreçat, en primer lloc, als catalans. Com? D’una banda, al llarg dels darrers 20 anys, l’Estat espanyol ha construït un mercat televisiu extremament centralitzat i castellanitzat. No era tan difícil, fer-ho d’una altra manera, i la vitalitat del francès a la televisió i al cinema quebequès ens ho recorda. Si haguessin volgut, els governs espanyols haurien pogut imposar d’entrada a totes les televisions el deure de potenciar les diverses llengües de l’estat, exigint desconnexions, emissions en les quatre llengües, i moltes altres mesures. Però els nostres compatriotes no van voler. En realitat, han fet exactament el contrari. Els successius governs –bàsicament del PSOE, tot s’ha de dir– han atorgat les llicències de televisió privada a projectes que preveiessin una cobertura unitària espanyola i que emetessin en castellà. Empreses de capital i vocació castellans i castellanitzadors, per a dir-ho clarament.

D’altra banda, i per si això fos poc, les successives lleis de cinema, de tots els colors polítics, també s’han passat per l’arc de triomf el mandat constitucional de protegir la diversitat lingüística de l’Estat. Si a això hi afegim una estructura de distribució del cinema fortament subsidiària de Madrid –en videoclubs i en sales de cinema–, com voleu que hi hagi cinema català? Les polítiques reguladores d’aquest terreny fan estructuralment impossible l’aparició d’un mercat català. El desastre en aquest terreny només el mitiguen mínimament l’existència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algunes engrunes de l’administració catalana, la resistència d’alguns autors com Ventura Pons o Marc Retxa, i alguns esdevenimnets com el festival Inquiet. En aquest context, el que sorprèn, honestament, és que els nostres crítics puguin oblidar coses tan importants per a la seva vida professional. Però ja diuen que els peixos no saben que viuen al mar.

En realitat, la feblesa del cinema català és tan fabulosa que fins i tot ha deixat el seu rètol vacant... temporalment. Perquè els nostres espavilats gestors i homes i dones de cinema han acordat ràpidament que és pel·lícula catalana aquella que es fa amb cert percentatge de capital català. Una definició ad hoc –proveu d’aplicar-la a qualsevol camp cultural o industrial i aviat riureu– i que genera resultats absurds: la pel·lícula Comandante, entrevista a Fidel Castro feta a Cuba per Oliver Stone, era cinema català perquè la produïa MediaPro?! I El Lobo, que anava d’un infiltrat a ETA? Bé, no cal anar gaire enllà per veure que la definició administrativa de cinema català només serveix un objectiu: que les productores puguin finançar els seus projectes amb diners dels contribuents catalans. Però potser que comencem a adonar-nos que aquest plantejament ha acabat conduint-nos a la trista situació actual, en què l’Institut Català d’Indústries Culturals parla de «presència massiva del cinema català a Cannes» sense que cap sigui originalment en català, o a la vergonya del Festival de Sitges 2007, on es repeteix la mateixa situació.

El cinema català pràcticament no existeix. A Catalunya es fa cine castellà o espanyol, com preferiu, amb suport de l’administració regional. No tinc gens clar que ningú vulgui que aparegui una indústria cinematogràfica catalana autònoma i relativament potent, que parli als catalans de les seves vides adreçant-se a ells en primer lloc i que els ajudi a explicar-se la seva posició al món. Si algú vol que sorgeixi aquest cinema, el Quebec és una bona font d’inspiració. Però si no hi ha d’haver cinema català sinó només espanyol, em permeto fer una pregunta: per què caram hem de subvencionar dues vegades el cinema espanyol, si al capdavall tampoc no se’l mira ningú? Perquè és clar, els ajuts del govern central també surten de les nostres butxaques. No podríem, almenys per una vegada evitar de pagar per duplicat?

dijous, 8 de novembre del 2007

Què passa amb les paraules noves?

Què fan els parlants, amb les paraules i els termes nous que les institucions normatives els proposen en lloc de formes jutjades defectuoses? Se'ls apropien? Els rebutgen? Els arriben a conèixer? De què serveixen, al cap i a la fi, tants esforços per preparar diccionaris i vocabularis? Se'ls mira algú? En fa cas?

Aquestes i altres qüestions planaven ahir (7 de novembre 2007) per l'Institut d'Estudis Catalans, mentre es presentava el llibre Estudis d'implantació terminològica. Una aproximació en l'àmbit dels esports, durant els II Espais Terminològics del TERMCAT, Centre de Terminologia. Publicat per aquesta institució en col·laboració amb EUMO, aquest volum aplega diversos treballs d'investigació sobre un tema poc tractat fins ara: la implantació en l'ús. Es tracta d'un tipus d'estudi amb molt pocs antecedent aquí i arreu del món. A més, la majoria dels antecedents s'acontenten analitzant què passa amb els textos escrits, com si la paraula impresa reflectís els comportaments orals. I no és ben bé així.

En aquest volum s'ha intentat aconseguir una visió més completa de la realitat. Per aquest motiu, s'han estudiat els usos orals i els escrits, a més de les opinions dels parlants i, fins i tot, el coneixement que tenen de les formes oficials i dels diccionaris i vocabularis que els difonen. Lògicament, un esforç com aquest no podia abastar tota la població ni tota la llengua. Així, el volum recull tres estudis sobre el lèxic conflictiu de tres esports l'esgrima, l'escalada esportiva i l'hoquei sobre herba, populars però certament minoritaris a Catalunya.

Els resultats dels estudis tenen com a mínim dos nivells de lectura: en primer lloc, pel que fa a la implantació, cal acceptar que la majoria de les solucions proposades per les instàncies normatives no han arrelat entre els usuaris. Això sí, les formes oficials s'usen més en situacions formals i en la llengua escrita que no pas en les relacions informals i en la llengua parlada. Però en termes generals el resultat dista molt del que haurien esperat els responsables lingüístics. Ara bé, l'estudi també posa de relleu una altra realitat, més interessant potser per als qui treballen amb la llengua. D'entrada, la majoria d'entrevistats no estan en contra dels esforços per a corregir i millorar la llengua. El que sí es detecta una manca de difusió generalitzada de les formes proposades. Sovint, els usuaris no saben ni tan sols que hi ha un vocabulari del seu esport que els pot resoldre els dubtes lingüístics! Lògicament, allò que no es difon no es pot pas utilitzar. O sigui que queda clar: si es vol implantar, cal difondre; i més encara, si es vol implantar, cal implicar els futurs usuaris dels termes en la correcció i la construcció d'alternatives. Perquè al capdavall, en una societat oberta i democràtica, els usuaris de l'idioma en són, també, els principals propietaris.

El llibre:

Vila i Moreno, F. Xavier (dir.), Marina Nogué Pich, i Ignasi Vila i Moreno. 2007. Estudis d'implantació terminològica. Una aproximació en l'àmbit dels esports. Vic; Barcelona: EUMO Editorial; TERMCAT Centre de Terminologia.

dimecres, 7 de novembre del 2007

De vels, mocadors i altres peces de roba

(Destinat, sobretot, als amics del TERMCAT)


Entre els debats estel·lars, pel que fa a les adaptacions raonables, hi ha el que té a veure amb les indumentàries femenines provinents dels països musulmans. Diverses anècdotes, com ara l’expulsió d’una jugadora d’onze anys d’un camp de futbol pel fet de dur posat un hijab, han estimulat la polèmica. No cal dir que les opinions sobre aquest tema són tremendament discordants. Per a uns, es tracta d’una imposició patriarcal inacceptable; per a uns altres, d’un límit cultural irrenunciable. I en aquest sentit, és interessant d’escoltar les opinions de les musulmanes mateixes. Una diferència important entre el Quebec i casa nostra és que entre les seves musulmanes n’hi ha moltes de ben formades, amb domini del francès i habilitats retòriques gens menyspreables. Pot quedar classista, però no sonen igual les argumentacions en favor del vel d’una doctora en sociologia per la Sorbona que les que profereixen alguns imams en un català encara precari. Suposo que tot és qüestió d’anys, però el cert és que aquestes dones eleven el nivell intel·lectual i oratori del debat.

Sigui com sigui, un dels resultats tangibles del debat ha estat que avui els quebequesos ara saben moltes més coses de la cultura religiosa de les noves immigracions, sobretot pel que fa a les indumentàries. En això, certament, ens han avançat molt i molt. N’hi ha prou de pensar en les peces de roba amb què es cobreixen el cap algunes musulmanes. En general, catalans, illencs i valencians encara parlem de vels i de mocadors, ja ens donem per satisfets si som capaços de diferenciar el vel islàmic del burca paixtu... si no és que en diem la burca. Avui, la societat quebequesa ha fet un curset accelerat d’indumentària nouvinguda, de manera que als seus mitjans de comunicació no és difícil trobar-ho tot de neologismes i, de mica en mica, hom diferencia hijab, burca, milfeh, khimar, bulknuk, i molts altres termes.

Trobo que seria bo que anéssim preparant-nos per a un debat que cada dia guanyarà més terreny a casa nostra. I una manera de fer-ho seria anar fixant les formes catalanes de totes aquests i moltes altres indúmentàries. El TERMCAT ja ha començat a fer-ho, i és per això que ja hi ha alguns termes normalitzats a la seva Neoloteca, però diria que de manera encara massa tímida. Gosaria demanar als seus responsables que s’hi posin molt més a fons, i que ho facin de manera més didàctica. En temes com aquest no n’hi ha prou de definir, i una imatge és molt millor que cent definicions. I si no, doneu un cop d’ull a aquesta pàgina o aquesta altra.

El debat sobre la indumentària i els símbols religiosos ja és aquí, i no crec que a mitjan termini s’acabi. Si estem abocats a haver-ne de parlar, millor que no haguem de perdre el temps dubtant sobre les grafies que cal fer servir. Així doncs, per què no començar a preparar un pòster amb una il·lustració de cada indumentària i el seu nom en català? Per què no tenir-ho tot accessible en una pàgina web d’accés fàcil?

dilluns, 5 de novembre del 2007

Ad maiorem Dei gloriam?

Els debats sobre les adaptacions raonables han posat de relleu algunes fractures de la societat quebequesa pel que fa al lloc que hi ha d'ocupar la religió. Per a entrendre-ho tot plegat, cal recapitular una mica sobre l'estructura religiosa de la societat quebequesa.
Des de la conquesta britànica, el Quebec ha estat una societat eminentment catòlica dominada per una elit protestant. Val a dir que no tots els catòlics eren francòfons: hi havia irlandesos anglòfons catòlics, i els italians immigrats al segle XX es van anglicitzar tot i la coincidència religiosa. A més, hi havia també una minoria de jueus més o menys practicants, arribats en diverses onades immigratòries. Amb tot, a grans trets, la divisòria religiosa coincidia amb la principal línia de fractura etnolingüística del país.
El paper de les esglésies fou molt important en la vida social quebequesa Entre els segles XVIII i mitjan segle XX, les institucions religioses van assumir bona part dels incipients serveis socials: l'educació, els hospitals, l'atenció a les persones sense recursos... Però a partir dels 60, la Revolució Tranquil·la va generar un canvi substancial en aquest terreny: incapaces de fer front a les demandes creixents de la població, les esglésies van anar essent substituïdes per l'Estat i la societat es va laïcitzar a marxes forçades. Les religions, en conjunt, van anar perdent espai públic, circumstància aguditzada per l'escàs zel de la majoria dels creients a l'hora de practicar les seves respectives religions. Amb tot, el referent catòlic hi continua essent molt majoritari. D'acord amb el cens de 2001 (veg. també aquí), el Quebec és la penúltima província del Canadà pel que fa al percentatge de persones que declaren no pertànyer a cap religió: només un 5,6%, el doble que l'any 1991, però molt per sota del 16,2% del conjunt del Canadà. El 90% dels creients són cristians, contra un 93% 10 anys enrere. Però no totes les confessions evolucionen igual: al Quebec, el catolicisme (83,2% del total), però sobretot l'islam i les religions índies hi guanyen terreny, mentre que les confessions protestants i el judaisme més aviat reculen. De fet, l'any 2001, els musulmans van superar els jueus (109.000 enfront de 90.000), i van esdevenir la tercera comunitat (1,5% dels residents) al Quebec.
La majoria d'aquestes tendències s'expliquen per la superposició d'un procés de laïcització i l'arribada d'immigrants molt més religiosos. El debat sobre les adaptacions raonables no és, per tant, estrictament religiós, sinó etnoreligiós i cultural, ja que neix de les dificultats de combinar la diversitat religiosa i cultural en el dia a dia d'una societat pluralista amb tendències contraposades.


Oratori de Saint Joseph al Mont-Royal ( Mont-real, Quebec)

En termes generals, al Quebec poca gent sembla posar en dubte la necessitat de separar la religió i l'Estat. Tanmateix, el debat sobre les adaptacions raonables deixa al descobert costures d'un teixit social més complex que no pas anys enrere. Diria que, en termes generals, el debat es mou entre dos eixos:
  • Fins a quin punt cal eliminar el component cultural religiós de la vida pública? Aquí les opcions van des dels qui advoquen per un laïcisme a la francesa, amb supressió de festes tradicionals com Nadal del calendari col·lectiu, o la prohibició de símbols distintius com vels, kippàs o creus en els espais públics, fins als qui defensen que l'Estat s'adapti a les preferències religioses i culturals dels ciutadans; entre aquests, per exemple, n'hi ha que exigeixen la impartició d'ensenyament religiós a les escoles públiques si els pares el demanen.
  • Cal reconèixer alguna posició preponderant a l'herència del catolicisme i/o el cristianisme en la vida social quebequesa? En quins termes? El ventall d'opcions va des dels qui reivindiquen mantenir les creus a l'Assemblea Nacional, i ho fan en termes identitaris, no pas de creença, fins als qui defensen l'equiparació total de les religions cristianes a les altres.





Imatge: Assemblea nacional del Quebec

La combinació d'aquests dos eixos amb les respectives confessions provoca tàctiques i aliances de vegades sorprenents. Així, hom pot veure com immigrants recents musulmans coincideixen amb jueus askenazites i catòlics practicants a l'hora de demanar més permissivitat per a les religions en l'espai públic, amb el suport d'alguns sectors progressistes que defensen la multiculturalitat... davant els ulls astorats de catòlics poc practicants i d'agnòstics que reclamen la prohibició dels símbols religiosos. En un altre sentit, no és poca meravella sentir com bona part dels sectors més conservadors -i cristians- s'uneixen a les esquerres més militants per reclamar que la igualtat entre home i dona forma part de la tradició (històrica?) més irrenunciable de la societat quebequesa... sobretot quan l'interlocutor és musulmà. Vaja, un pou de sorpreses, aquest país.

divendres, 2 de novembre del 2007

El Quebec davant del mirall


El debat de les adaptacions raonables està posant el Quebec davant d'un mirall, una mica com Catalunya durant l'Estatut. Encara que fa força mesos que els quebequesos s'hi miren, segurament és massa aviat per a dir si s'estan agradant o no. Ara bé, a diferència del que vam fer nosaltres, i amb perdó del bus de l'Estatut, per aquest mirall hi està passant gent de tota mena: adults i joves, homes i dones, creients de diverses religions, agnòstics i ateus, acadèmics i persones d'escassa formació... Sens dubte, en els discursos s'hi poden detectar moltíssimes repeticions, tòpics i llocs comuns. Ningú no sap tampoc la representativitat dels qui acudeixen a les sessions públiques. De biaixos, doncs, n'hi pot haver. Però el que és segur és que el que s'hi diu forma significativa dels debats ideològics del Quebec contemporani.

En el seu inici, la Comissió Bouchard Taylor havia de centrar-se en els reajustaments que calia acceptar o no per tal de facilitar la integració dels nouvinguts al país (vegeu el comunicat de premsa de la creació de la Comissió). De fet, fa molt pocs dies, Jean Charest, el primer ministre liberal del Quebec, recordava en una carta oberta que els treballs havien plantejat alguns valors innegociables ja d'entrada, bàsicament la supremacia del francès, la igualtat entre homes i dones, i la separació entre Estat i religió. I La llengua, si més no en principi, hi havia de tenir un paper poc present. En principi, esclar. A mi, a començament d'octubre, algú amb coneixement directe de la qüestió em va arribar a dir que la qüestió de la llengua estava quasi tancada, i era irrellevant. Santa Llúcia! Perquè -deu ser inevitable- el debat ha anat prenent vida pròpia, dins i fora de la Comissió, i ha acabat delimitant les seves pròpies qüestions centrals, entre els quals la llengua ha assumit un paper gens negligible. De fet, fins on pot avaluar-ho un observador interessat però no compulsiu, les discussions s'estan organitzant en funció de tres grans eixos:

  • La posició de la religió en la societat quebequesa

  • La definició de la identitat quebequesa contemporània,

  • La posició de la llengua francesa en el Quebec del futur.

Tots tres tenen aspectes de molt interès per als catalans. Miraré d'anar-ne parlant en comentaris independents.