dijous, 6 de desembre del 2007

Sobre el model lingüístic televisiu quebequès

Ara que el ppsoecialista Joan Ferran proposa acabar de liquidar el pluralisme ideològic de la televisió catalana, resulta interessant de donar un cop d'ull comparatiu amb el que s'esdevé al Quebec.

El primer que sobta en posar-se davant de la televisió quebequesa és la potència de la televisió en francès en aquest país nord-americà. Per posar dos exemples, a l'hotel de la ciutat de Quebec on em vaig allotjar, 27 dels 43 canals eren en francès, i els 16 restants en anglès. A Mont-real, al pis on m'allotjava, dels 56 canals que podia captar, 28 eren en francès, 27 en anglès i n'hi havia un altre que alternava entre diverses llengües de les comunitats immigrades, com l'italià i el portuguès. En altres paraules, al Quebec, tot i trobar-se enmig d'un oceà anglòfon, el consumidor té una amplíssima capacitat per a triar i remenar en la llengua feble. L'opció per l'anglès existeix, però no és de cap manera l'única alternativa.

El segon element que sobta un català naïf quan arriba al Quebec és el model lingüístic de les cadenes. Per a dir-ho de manera simple, en aquest país, les cadenes públiques i privades són cadenes en anglès o francès de debò, no són pas cadenes bilingües com les autonòmiques, públiques i privades, catalanes. Per a començar, tant els professionals del mitjà com els convidats s'expressen en la llengua de la cadena. Quan no és així, és a dir, si l'entrevistat no és francòfon (o anglòfon), les seves veus són interpretades en directe o subtitulades. Òbviament, a cap programador no se li acut de convidar tertulians o "experts" que s'expressin en l'altra llengua, i això que a les cadenes francòfones hi abunden els programes de debat i d'entrevistes. Pel que fa a les pel·lícules, diria que les cadenes franceses les emeten habitualment doblades, sovint amb un doblatge fet al mateix Quebec, no pas subtitulades. A les telenovel·les no sembla haver-hi la quota d'anglòfons que impera a les producciona catalanes. Fins i tot als programes més populars, com ara els reality shows o als subproductes tipus Gran Hermano tots els participants parlen francès fluïdament, encara que de tant en tant deixin anar un shit o un hey, man. Lògicament, aquest model no és exactament idèntic a tots els canals: en algun programa juvenil francòfona, per exemple, hom arriba a veure com la presentadora es passa a l'anglès per entrevistar uns joves anglòfons ajaguts a la gespa -però la interacció apareix doblada o subtitulada per als espectadors francòfons. Ara, on no vaig detectar vacil·lacions va ser en la publicitat: als canals francòfons, la publicitat és íntegrament en francès -testimonis, veus en off, textos escrits, etc.- fins i tot referents culturals.

Les retransmissions de l'activitat parlamentària al Parlament Federal són molt il·lustratives de com funciona aquest país: com que els parlamentaris poden expressar-se en la llengua de la seva preferència, els canals anglòfons i francòfons compten amb intèrprets simultanis amatents a la tria de llengua dels representants; així, si el primer ministre decideix contestar en francès a una pregunta en aquesta llengua -cosa que l'actual fa de manera habitual, tot i ser anglòfon- als canals anglòfons s'activa la interpretació simultània. I en el moment que decideix passar-se a l'anglès, són els canals francòfons els qui activen els seus intèrprets. De fet, els mitjans emeten bàsicament les declaracions fetes en la llengua de la cadena. Per tant, els polítics s'esforcen a parlar en la llengua dels seus destinataris, i això fa que els telenotícies francòfons sempre estiguin farcits de declaracions dels líners federals anglòfons expressant-se en francès, més o menys accentuat segons les seves habilitats. I això, no ho oblidem, tenint en compte que la capital federal, Ottawa, es troba en una zona aclaparadorament anglòfona!

Algú pot pensar la situació descrita s'eplica per la potència del francès com a llengua internacional, però diria que s'equivoca. Certament, a les televisions francòfones hi apareixen de tant en tant convidats d'altres països francòfons o francòfils, i s'hi poden veure productes internacionals en la llengua de Molière. Però el gruix de les emissions en francès al Quebec és de producció pròpia. De fet, de tots els canals en francès esmentats, només un -TV5- és pròpiament estranger. Tota la resta són cadenes canadenques i/o quebequeses. La societat quebequesa, doncs, ha estat prou intel·ligent per a dotar-se d'un sistema televisiu en francès propi i competitiu que planta cara a l'hegemonia de l'anglès a l'Amèrica del Nord. I això, cal recordar-ho, en unes condicions que no són tan distants de la catalana com de vegades podríem pensar. N'hi ha prou de recorar que el nombre de parlants de francès a tot el continent és similar al de catalanoparlants. És a dir, que la diferència de força entre el francès al Quebec i el català als països de llengua catalana no és ben bé d'una qüestió demogràfica, perquè les audiències potencials no són gaire diferents. De fet, si només comptéssim els entenedors de la llengua, probablement n'hi ha més de català que no pas de francès a Nord-Amèrica. La clau, doncs, es troba en algun altre lloc.

No cal dir que, a la base de tot, s'hi troba el fet que el Quebec va ser colonitzat pels britànics i no pas pels castellans. Les polítiques lingüístiques de l'Imperi al Canadà mai no van ser tan explícitament lingüicides com les de l'Imperi Espanyol, i això encara ho estem pagant avui. Al Canadà, els francòfons no estan obligats constitucionalment a saber anglès, ni a la inversa, i l'Estat canadenc inverteix sumes molt considerables per fer possible de viure arreu del Canadà com a monolingüe francès. Això afavoreix que els francòfons formin una comunitat menys difuminada que no pas els catalanòfons, forçats tothora a passar-se al castellà. Però a banda dels temes més generals, hi ha elements explícitament lligats amb l'organització dels mitjans audiovisuals que cal tenir en compte. Entre aquests n'hi ha tres que em semblen absolutament crucials:
  1. El Canadà és un Estat bilingüe: això fa que hi hagi cadenes públiques íntegrament en anglès i íntegrament en francès arreu del país.
  2. El Canadà és un Estat federal: en l'organització de la televisió, doncs, hi juguen un paper fonamental les províncies. Així, l'espai televisiu de cada província es concep en la seva totalitat en termes independent dels altres espais provincials.
  3. La noció de completesa: les societats francòfones nord-americanes han assumit profundament la convicció que la seva supervivència exigeix poder viure en francès de manera completa, és a dir, plenament, en tots els àmbits. Al costat, si cal, d'altres llengües, però sense que el multilingüisme impliqui la renúncia a veure el francès plenament present en totes les activitats.
La diferència amb el sistema televisiu imperant als països de llengua catalana és còsmica -i sempre contra el català. En primer lloc, els Estats en què es troba repartida la comunitat catalanòfona són tots oficialment monolingües, i només Andorra té el català per llengua oficial. Centrant-nos en el Regne d'Espanya, això vol dir que no hi ha cadenes espanyoles en català; vaja, no hi ha ni un trist programa en català de 5 minutets per als catalanòfons que viuen fora de les regions oficialment bilingües. En segon lloc, i molt més greu encara, l'organització de l'espai televisiu no és ni tan sols autonòmica, sinó directament unitarista i centralitzada. L'Estat ha dissenyat la política televisiva partint de la base que al seu territori només hi havia un únic espai comunicatiu amb centre a Madrid, sense cap previsió efectiva per al respecte de la diversitat lingüística. És damunt d'aquest mapa que es van afegir les televisions autonòmiques. I un cop vist que aquestes podien arribar a tenir audiències no negligibles, a l'Estat li va faltar temps per engegar una cursa de concessions a empreses privades de vocació -i capital- castellà. El resultat ha estat el buscat: avui no hi ha espai comunicatiu català, i les televisions en la nostra llengua es troben expulsades a la peridèria per una dinàmica empresarial acuradament planificada per a arraconar el català.

Finalment, en comptes de la noció de completesa, el discurs predominant entre les elits catalanes és el de la representativitat. En comptes de defensar que la comunitat lingüística catalana també té dret a una tria de mitjans públics i privats en la seva llengua, coma mínim en igualtat de condicions que els castellanoparlants, els nostres polítics i opinadors es barallen perquè la televisió representi adequadament la societat. Com si encara encara estiguéssim en ple franquisme i només hi hagués una única cadena! I en el súmmum de la miopia, els polítics catalans cauen en el parany de reduir aquest debat a TV3, com si les altres cadenes no existissin i no tinguessin cap obligació de representar adequadament la societat per a la qual emeten! És així que hi ha gent que diu tranquil·lament que cal depurar els nacionalistes del poc espai que els han deixat -quan tindran programes a TV1?- o l'absurd d'haver de vetllar pel castellà a TV3 sense cap contrapartida a les televisions que ocupen la resta del nostre espai televisiu.

El Quebec ens mostra que cal un canvi de discurs. Un discurs que deixi de fer problema de TV3 i comenci a qüestionar la presència del català en el conjunt de l'oferta televisiva. Ja n'hi ha prou d'intents absurds de captar més castellanoparlants per al canal únic en català a base d'introduir-hi el castellà d'amagatotis. El que cal és replantejar a fons la resta de l'oferta televisiva perquè deixi de ser bàsicament de producció aliena. Només així podrem conjurar el risc d'escissió comunitària que es perfila entre uns catalans ancorats a TV3 i uns castellans cada vegada més alienats del país on han acabat vivint. Un risc real, i contra el qual cal començar a ctuar amb diligència després de dècades de badar.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Malaguanyada reunió

Divendres 30 de novembre, el comissari europeu pel multilingüisme, Leonard Orban, va anar a a l'Hotel Palace de Barcelona -l'antic Ritz a pronunciar-hi aquesta xerrada, seguida d'un col·loqui, en el marc del Fòrum Nueva Economía. A la conferència hi havia una cinquantena de persones -comptades a ull- entre les quals s'hi reconeixien alguns polítics de CiU i ERC i diversos acadèmics relacionats amb la gestió del multilingüisme. A parer meu, la trobada va ser un fracàs considerable, i les responsabilitats es podrien repartir entre tots plegats, i això per diverses raons.
En primer lloc, entenc que la tàctica del comissari va ser enormement equivocada. El senyor Orban va parlar a Catalunya sobre llengües com si es trobés a Lisboa, a Amsterdam o a Madrid. El comissari va explicar els esforços del seu comissariat per aconseguir que les empreses i les societats europees passin a percebre a inversió en multilingüisme com un atot per a la seva competitivitat, i no pas com un cost. En aquest sentit va fer la seva feina, i va insistir que l'anglès és important, però que amb l'anglès no n'hi ha prou. Res a dir-hi, i benvinguda la notícia.

El problema és que Barcelona no és Lisboa, no és Amsterdam, i tampoc no és Madrid. Encara que a alguns ja els agradaria. No sé si els assessors d'Orban n'eren prou conscients, però venir a Barcelona a parlar de multilingüisme i descuidar-se dels problemes del català a la Unió Europea va resultar, per a molts dels presents, una provocació. Volguda? Chi lo sà. No sé si Orban ho intuïa: en tot cas, la seva posada en escena va ser molt suau, gairebé humil, com si si pretengués conjurar el perills de confrontació. Però l'oblit del que per a molts dels presents és el principal dèficit democràtic de la nostra relació amb la Unió no podia passar inadvertit. I no va passar-hi. Tant, que al final no es va parlar de res més que del català a la Unió. Diversos participants van palesar el descontent per l'actual situació, alguns amb més elegància que d'altres, i li van demanar que explicités la seva posició envers el problema. I aquí, de nou, el comissari va fer servir una tàctica equivocada, si més no d'entrada: en una societat democràtica, hom no pot referir-se a un reglament del l'any 1958 per argumentar que el català ha de quedar enposició marginal. Només quan se'l va pressionar va acabar explicitant el que tothom sap: cap dels Estats té la més mínima intenció de modificar l'actual situació i, per tant, la Comissió no té ni interès ni marge de maniobra per a actuar-hi.

El problema és que aquest missatge té diversos impacte negatius: traduït a pla, significa que el que tenen els catalans és un problema amb el seu Estat nació(nalista), i que per a resoldre no han d'esperar suport de la Comissió Europea -tot al contrari?. Ja us ho fareu, si els vostres compatriotes es neguen a reconèixer-vos, però amb nosaltres no hi compteu. Perquè no volem (ja que depenem dels Estats)? Perquè no podem (som una superestructura poc operativa)? Això queda a gust del consumidor -i contribuent. Però en tot cas, i per si a algú li interessa, el resultat palpable d'aquesta situació és un decantament progressiu de les elits catalanes cap a l'euroescepticisme, que no és ben bé antieuropeisme sinó desencís per un projecte que (perceps que) et margina. Si això molesta algú ja són figues d'un altre paner. I si això és evitable, també: al capdavall, la Unió actual és un club d'ajuda mútua entre els Estats nació que el configuren. Caldrà esperar que algun d'aquests Estats es recompongui democràticament -serà Escòcia? serà Flandes? serà novament Dinamarca?- per a veure com s'han d'articular aquests canvis a l'interior de la Unió. Passarà, tard o d'hora, i tindria gràcia llegir els papers que ja deuen haver-se escrit sobre com afrontar la situació des de Brussel·les.

En tot cas, si la tàctica del comissari va ser dolenta, la resposta del públic tampoc no va ser gaire productiva. Certament, imagino que el comissari se'n va anar amb certa percepció de fracàs -vaja, a menys que volgués obtenir exactament allò que va tenir. Però els participants no vam ser capaços d'obtenir gaire res de la trobada, més enllà de desfogaments i de deixar clara la irritació d'alguns sectors. Els empresaris, si hi eren, van brillar per la seva absència. Com que els nostres cambrers ja saben castellà, multilingüismo pa qué? Qui ha dit que cal saber anglès, per fer de paleta? Els acadèmics no vam saber explorar les vies de col·laboració amb la Comissió, ni fer arribar peticions concretes i realistes. Potser hauríem pogut posar damunt de la taula que les polítiques de recerca en multilingüisme de la Unió són un via crucis administratiu pensat més per a garantir una distribució de calés entre tots els Estats abans que la consolidació de línies de treball capdavanteres. O potser hauríem pogut comentar amb ell que el que ens passa, en el fons, és que els problemes lingüístics no són més que una conseqüència de la falta de projecte polític de la Unió -pitjor, del xoc entre projectes de projecció estatal/nacionals contradictoris. M'imagino que la reunió hauria estat molt més cordial i productiva si en comptes de Comissari pel Multilingüisme el seu títol hagués estat Comissari per a les indústries de la llengua o per a llengua i activitat econòmica, o algun altre títol que deixés clar d'entrada que la seva oficina té poc a decidir sobre l'estatus oficial de les llengües. Aclarit això, anem per feina -per la resta- que n'hi ha molta.

En tot cas, doncs, una oportunitat malaguanyada. Ja cal que l'Oficina de la Comissió a Barcelona s'hi esforci, perquè em temo que una part rellevant de la societat catalana percep Europa cada cop més com una nosa que com un aliat. I tenint en compte que la Unió també és el nostre vaixell, diria que això no és gaire positiu. De cara a un futur, potser que dissenyem una estratègia d'aproximació mútua més intel·ligent. Però qui farà de Celestina?