dijous, 24 de desembre del 2015

Bon Nadal i molt bon any 2016!



Que les trompetes i els timbals

i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!
(Josep Maria de Sagarra POEMA DE NADAL Cant I)


divendres, 4 de desembre del 2015

L’Enquesta de joves de Barcelona 2015: algunes reflexions sociolingüístiques




L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar els resultats de l’Enquesta de joves de Barcelona 2015, que inclou algunes dades de caire sociolingüístic d’interès. Les dades que avui comento provenen de la quarta edició de l’Enquesta de joves de Barcelona (les anteriors es van realitzar el 1992, el 1997 i el 2002). L’EJB 2015 es basa en 1.435 entrevistes a joves de la ciutat d’edat compreses entre 15 i 34 anys, amb un treball de camp realitzat entre l’11 de novembre de 2014 i el 6 de febrer de 2015, mitjançant un mostreig aleatori estratificat. Els estrats s’han format per l’encreuament dels deu districtes municipals amb el gènere, la nacionalitat (espanyola i resta) i amb l’edat dels joves (l’edat es divideix en quatre categories: de 15 a 19 anys, de 20 a 24 anys, de 25 a 29 anys i de 30 a 34 anys). Per cert, a mi, parlar de joves de 35 anys em fa certa angúnia. És com si davant de l’evidència que la nostra societat no permet emancipar-se com caldria durant la joventut preferíssim amagar-ho dient que els no emancipats encara són jovenets. Però en fi...
D’acord amb les dades publicades, la llengua habitual predominant entre els joves residents a Barcelonins es distribueix en un 55,4% castellà, un 37,7% català i un 6,7% altres llengües. Aquestes dades són molt similars a les corresponents a la població  de 18 anys i més feta pública l’any 2014 que vaig comentar al meu anterior apunt i que eren respectivament 55,5% per al castellà, 40,3% per al català i 4% per a les altres. Aquesta coincidència reforça la fiabilitat de les dades (si no és que s’han obtingut amb els mateixos biaixos), encara que ja sabem que la dada de llengua habitual són confusionàries perquè pel que fa al català i el castellà s’han de prendre més en termes d’identificació que no pas d’usos reals.
A la vista dels resultats, abandonen els joves el català en relació amb els adults en termes de llengua habitual/d’identificació? Crec que les dades no corroboren aquesta hipòtesi. No sols la diferència entre les dues enquestes és petita. A banda dels marges d’error, entenc que la baixada del català es deu al fet que les franges aquí estudiades inclouen un percentatge de nats fora molt superior al de la població total. Bona part d’aquests joves nascuts fora són al·loglots, i això fa pujar la xifra de parlants d’altres llengües. La resta de nats fora són hispanoamericans, la qual cosa contribueix a mantenir el percentatge de castellà. Per contra, el grup de catalanoparlants habituals  no es veu incrementat de manera immediata per aportacions exteriors de la mateixa manera que el d’al·loglots i hispanòfons.

Gràfic 1


A l’hora d’analitzar les llengües dels barcelonins, tenir en compte el seu lloc de naixement és fonamental, perquè els joves de Barcelona són una població considerablement cosmopolita. De fet, el percentatge de nascuts a Barcelona amb prou feines depassa el 60%, i els nascuts a Catalunya en el seu conjunt es queden en un 63,5%. Encara que hi sumem un percentatge que no deu ser negligible de valencians, balears, frangencs i andorrans, gairebé quatre de cada deu joves barcelonins són nascuts —i en bona mesura educats— en societats on no podien socialitzar el coneixement de la llengua catalana. I això, tenint en compte la feblesa de la societat catalana a integrar lingüísticament els nouvinguts que no passen pel sistema educatiu obligatori, no pot deixar de tenir conseqüències perceptibles.
Gràfic 2


Rellegir aquestes dades aprofitant el cabal de coneixement que hem acumulat sobre el funcionament sociolingüístic del país ens permet alguna interpretació interessant. Avui dia sabem que, a Catalunya, els immigrants al·loglots adopten molt majoritàriament el castellà com a llengua d’incorporació i que els hispanoamericans tendeixen a fer poc ús del català (cf. Vila i Sorolla 2014, en premsa). Si aquestes dues tendències es compleixen en aquestes dades —i res no fa pensar que no sigui així— la comparació d’aquests dos gràfics emmena naturalment a una hipòtesi que em sembla força realista: segons l’enquesta que estem comentant, el català sembla ser clarament la llengua habitual majoritària dels joves barcelonins autòctons. N’hi ha prou de projectar el 37,7% de llengua habitual catalana sobre el 63,5% de nats a Catalunya per adonar-se’n. Per contra, les dades semblen confirmar que el castellà creix com a llengua habitual entre els joves de llengua inicial altra que català i castellà.
L’anàlisi de les dades per barris ofereix una nova perspectiva a la nostra anàlisi. Al dossier publicat no s’explica com s’ha passat d’una enquesta estratificada per districtes a unes dades mapificades per barri, però aquí assumirem que són fiables i les aprofitarem, perquè no tenim gaires més dades d’aquest nivell. Abans de mirar les dades del 2015 per barris recordarem succintament l’anàlisi geolingüística de la ciutat que feia jo mateix de la ciutat l’any passat en aquest apunt. En aquell moment vaig dibuixar una ciutat que podia analitzar-se per capes successives a partir de la ciutat central, més catalanòfona i conformada per l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, que aleshores vaig veure estructurada entorn del metro del Vallès i que hauria hagut de descriure com una V formada pels ferrocarrils i la diagonal fins a la plaça Catalunya. Aquest eix central estava envoltat per un primer anell de districtes una mica més castellanitzats (Horta-Guinardó i Sant-Montjuïc), i un districte particular, el de Ciutat Vella, amb gran concentració d’al·loglots. Aquests districtes estaven, al seu torn envoltats, per altres districtes una mica més castellanitzats, i que deixaven Nou Barris com un districte particular per la feblesa del català. Podeu veure el que plantejava seguint el mapa que va publicar Marc Belzunces, encara que la seva anàlisi no coincideix exactament amb la meva.

Gràfic 3


Els resultats de l’EJB 2015 (veg. mapa del gràfic 4) permeten afinar una mica més el mapa sociolingüístic de Barcelona, encara que estrictament potser sigui millor limitar-nos a parlar del mapa de la Barcelona jove

Gràfic 4



En primer lloc, la diferència més notable entre el mapa que dibuixava l’any passat i el de la Barcelona jove del 2015 és que pràcticament tota la ciutat es configura com un espai on els joves de llengua habitual catalana i castellana conviuen en proporcions força similars. De fet, la distàncies pel que fa a l’ús habitual del català entre els barris de Vallvidrera, el Poble Sec, Gràcia, Horta o Sant Andreu, per esmentar-ne només uns quants, són  globalment molt més reduïdes del que deixaven veure les xifres per districtes. Continua existint una àrea urbana lleugerament més catalanòfona a cavall de la V formada per la Diagonal i el metro del Vallès, envoltada per una àmplia zona una mica menys catalanòfona, però les distàncies no són tan considerables com semblava mirant les dades per districtes. Val a dir que una cosa que no es percebia en les dades anteriorment disponibles és que el nucli més catalanòfon de Barcelona s’ha estès en les darreres dècades primer a la Vila Olímpica i tot seguit a Diagonal Mar, de manera que, almenys en la ciutat jove, es prefigura una mena de Y que fa tot el recorregut de la Diagonal i el metro del Vallès i que arriba al mar pels dos barris esmentats. Serà interessant de veure com evolucionen els barris intermedis durant els pròxims anys.
La segona conclusió de l’anàlisi per barris és que, des d’un punt de vista territorial, la Barcelona amb escassa presència de català és molt més reduïda —i perifèrica—  del que suggerien les dades per districtes. En realitat, la Barcelona jove descatalanitzada es limita a dues àrees clarament definides i geogràficament perifèrica: d’una banda, l’àrea del Raval, Port i Zona Franca; d’una altra, Nou Barris (més l’illot del Carmel) i els barris encarats al Besòs. Això sí, la distància percentual pel que fa a llengua habitual entre aquestes àrees perifèriques i la resta de la ciutat és senzillament aclaparadora: si a l’eix central tenen el català com a llengua habitual un 43,9% dels joves i als barris que els envolten la mitjana és de 41,9%, als dos estrats perifèrics la mitjana és de tan sols 17,3%. De fet, són aquestes xifres tan baixes dels seus barris perifèrics les que arrosseguen a la baixa la mitjana de districtes sencers com Sants-Montjuïc, Sant Martí o Sant Andreu del Palomar.
Resulta preocupant de veure que, d’acord amb les dades de la mateixa enquesta EJB 2015, les dues zones identificades com a més descatalanitzades són també les que presenten els indicadors més baixos des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb el gràfic 5, que indica el percentatge de joves que no estudien ni treballen, i el gràfic 6, que mostra els que han tingut ingressos durant els darrers 12 mesos, per constatar-ho.

Gràfic 5



Gràfic 6
  
                Una primera temptació seria atribuir el baix ús de català en aquestes dues zones perifèriques a la presència d’immigració estrangera, però un cop d’ull a la distribució d’aquesta immigració per districtes ja permet veure que la cosa no és tan senzilla. Sense anar més lluny, el percentatge d’immigrats de l’Eixample (18,61%) és només una mica inferior al de Sants-Montjuïc (19,46%) i molt superior al de Nou Barris (15,70%), però l’ús del català al primer és molt més alt que no pas als altres dos. Convé, per tant, apel·lar a la història de cadascun d’aquests barris i districtes i recordar que les zones on avui hi ha escàs ús del català com a llengua habitual es corresponen amb àrees de llarga tradició immigratòria socialment més feble.

Població estrangera per districtes. 2014 Barcelona


Població estrangera

(1) Població
total
% vert.
% sobre (1)
Ciutat Vella
100.685
43.421
15,90
43,13
Eixample
263.565
49.049
17,96
18,61
Sants-Montjuïc
180.824
35.192
12,89
19,46
Les Corts
81.200
9.337
3,42
11,50
Sarrià-Sant Gervasi
145.761
16.714
6,12
11,47
Gràcia
120.273
18.597
6,81
15,46
Horta-Guinardó
166.950
20.800
7,62
12,46
Nou Barris
164.516
25.832
9,46
15,70
Sant Andreu
145.983
17.826
6,53
12,21
Sant Martí
232.629
36.353
13,31
15,63
Total
1.602.386
273.121
100,00
17,04
Font: http://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=10&res=e19

                Sintetitzem. Les dades de l’EJB 2015 fan aflorar una ciutat amb una àmplia presència de les dues llengües oficials on el percentatge de joves de llengua castellana és superior a la de joves de llengua habitual catalana, en bona mesura perquè les immigracions s’incorporen a la ciutat mitjançant la llengua oficial de l’Estat. Encara que hi ha diferències apreciables entre barris, els parlants habituals d’una i altra llengua semblen compartir espais de manera força intensa a la majoria de la geografia barcelonina. Tanmateix, tant a la frontera nord de la ciutat com entorn del port hi ha una sèrie de barris que combinen una situació socioeconòmica i educativa clarament desafavorida amb una realitat sociolingüística que es caracteritzen per l’escassa presència de joves catalanoparlants.
                Des d’una perspectiva de polítiques públiques, sembla obvi que les poblacions joves dels barris del nord i  de la zona portuària – Raval tenen un considerable problema d’integració socioeconòmica que els ubica lluny dels nivells de vida de la ciutat. Cal no oblidar que, en termes generals, la majoria dels joves de Barcelona tenen capacitat per emprar les dues llengües oficials:

Gràfic 7
 En una ciutat àmpliament bilingüitzada com Barcelona, és fàcil de copsar que una de les mancances formatives dels joves de les dues zones deprimides identificades deu ser el seu limitat domini de la llengua catalana fruit de la seva manca de contacte horitzontals (d’igual a igual) amb joves catalanoparlants. Això no és cap novetat, Bretxa i Parera (2012) ja detectaven que molts joves de Santa Coloma de Gramenet no havien arribat a col·loquialitzar la llengua tot i l’escola (presumptament) en català, però és fàcil que el fenomen s’hagi agreujat si als dèficits de partida s’hi ha sumat nouvinguts encara més distants del català.
Hi ha res a fer-hi? Segurament caldria primer de tot assumir que la mancança de contacte amb el català és un dels reptes que cal superar per tal d’integrar adequadament els joves d’aquests barris a la vida de la ciutat. Les polítiques educatives hi tenen molt a fer, millorant l’adquisició del català precisament en aquests entorns on accedir-hi resulta tan difícil. Però tenint molt present que parlem de poblacions que ja han depassat l’etapa de l’educació obligatòria, caldria una acció coordinada de les administracions responsables de les polítiques laborals i juvenils per tal superar aquestes limitacions. Cal que aquestes administracions interioritzin que disposar d’una formació competitiva amb la que tenen els coetanis d’altres barris és una condició sine qua non per tal de millorar la situació d’aquestes àrees. El domini del català, sens dubte, forma part d’aquest paquet que cal adquirir.

Gràfic 8: els barris de Barcelona


PS
Us afegeixo el mapa dels menors que viuen en llars on poden fer els àpats mínims a la ciutat de Barcelona. Trobo que és esborronadorament similar als anteriors. Encara que no es pot atribuir directament a (des)coneixements lingüístics, em referma en la convicció que actuar contra el desconeixement del català és una activitat de primer ordre en favor de la integració socioeconòmica dels veïns de la ciutat. Perquè si les llengües són una eina bàsica per a la integració, no saber-les és un passaport a la marginalitat.


Font:
Consorci Sanitari de Barcelona i Agència de Salut Pública. (2015: 23)


Bibliografia citada
Bretxa i Riera, Vanessa, i M. Àngels Parera Espelt (2012) «“Et dóna la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català  del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». En Posar-hi la base : usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, editat per F. Xavier Vila i Moreno. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Accessible a: < http://publicacions.iec.cat/Front/repository/pdf/00000187%5C00000082.pdf >
Consorci Sanitari de Barcelona, i Agència de Salut Pública. «La salut a Barcelona 2014. f». Barcelona: Consorci Sanitari de Barcelona; Agència de Salut Pública, 2015. http://www.aspb.cat/quefem/docs/InformeSalut2014_2010.pdf.
Vila i Moreno, F. Xavier Vila, i Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els coneixements i els usos del català: una anàlisi sintètica». En II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, editat per Direcció General de política Lingüística, 184-91. Barcelona: Generalitat de catalunya, Departament de Cultura. Accessible a: < http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/12_II-Jornada_Lleng_i_Soc_Calaceit.pdf >
Vila, F. Xavier, i Natxo Sorolla. (en premsa) «6. Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis». En L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, editat per Direcció General de Política Lingüística, 19-27. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

De Halloween, la castanyada i l'ensenyament de l'anglès



Ara fa tot just vuit anys que, del Quebec estant, publicava una primera reflexió meva sobre el xoc entre la Castanyada i Halloween. En aquell moment la celebració americana em resultava estranya, en el sentit que només hi tenia contacte de debò per la via dels mitjans de comunicació tot i que començava a ensumar-ne alguns rastres. Vuit anys després, la situació ha canviat radicalment, perquè el Halloween ha depassat el seu caràcter marcadament mediàtic i s’ha instal·lat en la vida quotidiana de molts catalans. Avui no sols el contemplem a les pel·lícules americanes, també se’n parla explícitament als mitjans de comunicació, és present al comerç –als supermercats, a de les botigues de productes de festa, a les d’alimentació... Tal com havia predit fa dècades Monzó en un conte titular, si no recordo malament, Hal·louin, la celebració ha arrelat en part de la població.
La competència entre la Castanyada i Halloween té un rerefons antropològic prou interessant, com mostra per exemple aquest interessant article d’Adrià Pujol. Ara bé, més enllà dels seus orígens, el cert és que ens ofereix una mostra de canvi cultural en procés que pot resultar fascinant per als qui ens dediquem a analitzar la societat. En aquest sentit, crec  que assenyalar quins són els principals actors que l’han estat promovent ens permet fer alguna reflexió interessant sobre el procés.
D’entrada, crec que hi ha pocs dubtes que el primer agent d’introducció de la festa a casa nostra va ser la potentíssima indústria cinematogràfica estatunidenca. Ja fa dècades que els mitjans catalans i sobretot alguns d’espanyols difonen pel·lícules relacionades amb temàtiques halloweenesques. Això ha permès que la dinàmica de la festa fos més o menys coneguda abans fins i tot que arrelés entre la població local. El pes de la pressió mediàtica es fa evident, entre altres coses, quan s’examina com s’ha importat la fórmula anglesa del trick or treat. Com explica per exemple la Viquipèdia, aquesta fórmula significa que «O ens convides a caramels (treat) o et farem una malifeta (trick)». Doncs bé, a casa nostra els seguidors de la festa semblen utilitzar de manera generalitzada la traducció castellana truco o trato, una traducció literal que va bé per a la sincronització de veus en els doblatges però que resulta absurda i incomprensible.
La segona gran via de difusió de Halloween a casa nostra ha estat el món comercial. En la mesura que el sistema capitalista es basa en el consum creixent i sense aturador, és obvi que els empresaris han d’aprofitar qualsevol oportunitat per tal de dinamitzar el seu sector, i una de les maneres més eficients de reeixir-hi deu ser potenciar l’obligació social de consumir determinats productes. En aquest sentit, una festa més aviat íntima i familiar com la Castanyada resulta molt menys aparatosa i , per tant, menys profitosa en termes econòmics, que una altra que implica disfresses, música, consum, cert grau de disbauxa i permissivitat. Diria que a Catalunya les festes de Halloween van arrencar ja fa temps en discoteques i sales de festes, però van trobar una consagració comercial definitiva quan Port Aventura va començar a fer-ne un reclam publicitari i va anunciar-la massivament per televisió.


Hi ha un tercer motor que a parer meu ha contribuït poderosament a la popularització de la festa nord-americana entre nosaltres i que he vist molt poc esmentat: els professionals de l’ensenyament de l’anglès. La meva experiència en aquest sentit és que, delerosos per apropar les seves assignatures a la canalla, molts docents han aprofitat la presència de la festa als mitjans de comunicació i l’han introduïda de manera massiva a les seves activitats. Així, curs rere curs, els nostres alumnes s’han trobat amb les tradicionals  redaccions sobre Halloween, els dibuixos sobre Halloween, les decoracions de la classe de Halloween, les festes amb elements de Halloween... Altrament dit, el sistema educatiu català ha anat naturalitzant la presència de la festa i els seus referents entre les noves generacions. I certament, ho ha aconseguit: per als infants, adolescents i part dels jovent català d’avui dia, Halloween és una festa de tota la (seva) vida. De fet, irònicament, gràcies en part a l’escola, per a la majoria dels joves i adolescents, el Halloween  té molta més entitat que no pas la castanyera, aquell personatge que amb sort recorden de manera confusa de quan anaven a preescolar, si és que la seva escola encara la celebrava.


Segur que hem de combinar tots aquests factors amb d’altres. Amadeu Carbó, per exemple, ha fet notar que el retrocés de la Castanyada té a veure amb la pèrdua del seu sentit diguem-ne espiritual i la seva infantilització. També és força probable, per exemple, que en alguns sectors de la població, la celebració del Halloween sigui percebuda com a cosmopolita, per oposició a tradicions autòctones com la castanyera, més localistes. En el meu entorn, el major entusiasme per aquesta festa es produeix en famílies amb orígens (parcialment) forans. També és cert que Halloween ens allunya del principal tabú de la nostra societat, el de la mort, perquè la trivialitza i en fa un espectacle. El fet és, en qualsevol cas, que aquest celebració sincrètica d’origen celta passat pels Estats Units sembla que ha arribat per quedar-se definitivament. De quina manera? Impossible de predir. D’entrada, avui encara no és majoritària. Ahir mateix una mare —per l’accent, argentina— em va trucar a la porta oferint-me uns caramels perquè poc després havien de passar uns nens per les cases a fer el ritual. El seu gest palesa a parer meu que la dona no es refiava gaire que el meu veïnat estigués gaire preparat  per a la festa —i de fet, al final no van pas passar... D’altra banda, comencen a detectar-se reticències creixents contra la festa en forma d’articles, de missatges de whatsapp, memes i altres formes de protesta internètica. Als països de llengua catalana aquestes manifestacions (encara?) són febles i tendeixen a lligar-se amb la defensa de la genuïnitat contra l’imperialisme cultural, com en aquest cartell. Aquest argument no és desconegut en altres latituds com ara en aquest exemple o aquest altre  procedents de Mèxic. En altres països, l’oposició a la festa sorgeix en canvi d’alguns sectors catòlics que creuen detectar-hi un ritual satànic (com aquest exemple o en aquest altre). Ningú no pot predir com acabarà aquesta concurrència de tradicions. Potser la nova festa continuarà avançant i fent-se hegemònica, tal vegada recularà, com va fer el pare noël davant la renaixença del tió al llarg dels 90, i és ben possible que avancem cap a una celebració mixta, de tipus sincrètic, com ha passat amb les diverses modalitats de celebració del Nadal que ara mateix s’entremesclen a casa nostra i que fan que els avets artificials convisquin amb els tions, els santa claus i els reis. De fet, diuen les notícies que la venda de panellets no afluixa, i algun espavilat ja ha encunyat el terme Castaween... 



En tot cas, més enllà del futur de la festa, crec que l’èxit d’implantació del Halloween a casa nostra hauria de generar certa reflexió en el col·lectiu dels docents que fins ara no s’ha sentit gaire interpel·lat per aquesta qüestió, almenys en un sentit que voldria apuntar. Encara que de vegades hi passem per sobre, crec que el cas de Halloween ens recorda que l’escola té un paper considerable en l’afaiçonament de l’imaginari de les noves generacions. Per descomptat, no afirmo pas que els mestres siguin els responsables exclusius o fins i tot principals de la introducció de la festa a casa nostra. Tanmateix, sí que crec que hi ha tingut un paper rellevant, fins al punt que em sembla legítim dubtar que aquesta festa hagués assolit les proporcions que ha assolit sense la naturalització entre els alumnes que n’han fet les escoles. En aquest sentit, opino que el canvi cultural que hem viscut hauria d’afavorir la reflexió sobre la funció i les repercussions de l’ensenyament de l’anglès a Catalunya. Quan a Catalunya o Europa en general introduïm l’ensenyament de l’anglès i fins i tot en anglès a les nostres aules, ho fem per tal que els nostres joves coneguin la llengua anglesa i puguin funcionar en un entorn internacional, però pas perquè els vulguem americanitzar. En termes de la psicolingüística, l’ensenyament de l’anglès a casa nostra té unes finalitats clarament instrumentals,  no pas integratives. Ara bé, el cas del Halloween suggereix que potser l’escola ha contribuït activament a generar un canvi cultural que no entrava en el paquet de les seves obligacions originàries. En altres paraules, en comptes d’ajudar a ensenyar una llengua franca culturalment neutra que serveixi per viatjar pel món, el que ha fet és alinear-se amb la principal potència cultural mundial i assimilar-nos-hi una miqueta. Perquè vejam, realment calia abusar tant de Halloween en context escolar? Calia caure-hi una vegada i un altre, any rere any, com si no hi hagués més formes de dinamitzar l’ensenyament de l’anglès?
Entenguem-nos, no estem parlant de cap drama. La cultura catalana pot absorbir aquesta i moltes altres incorporacions culturals, perquè en el fons una cultura és una realitat contínuament canviant que es dinamitza en contacte amb l’exterior. Però el cas del Halloween potser sí que és un element per a la reflexió, i fins i tot per al canvi d’alguns plantejaments. De fet, el dilema de si l’ensenyament de l’anglès ha de continuar orientat cap als països anglòfons i les seves cultures o ha d’emancipar-se’n i convertir-se en un ensenyament molt menys anglocèntric i americanocèntric és un dels temes estrella de la lingüística aplicada internacional (per cert, si voleu introduir-vos-hi us recomano aquest llibre). En el fons, es tracta d’un debat de gran envergadura: qui ha de controlar la principal llengua franca internacional, els seus parlants natius o la totalitat dels seus usuaris, majoritàriament no natius? Es tracta també de veure si l’escola se suma dòcilment als processos d’homogeneïtzació cultural mundial i els facilita o bé s’atorga cert marge de capacitat crítica. Encara que no sempre segueixi la moda.