dijous, 15 de setembre del 2016

dijous, 8 de setembre del 2016

Les llengües discutides d'Itàlia com a estímul per entendre la construcció lingüística d'Europa

Estem tan amarats d'una lectura de la història basada en els estats nació existents que sovint passem per alt que un simple cop d'ull a la història dels veïns ens pot ajudar a entendre molt millor no sols la nostra, sinó la de tots. Un exemple d'això el proporciona la història lingüística del que avui és Itàlia. El relat nacional oficial explica essencialment que Itàlia (que, igual que Espanya per al nacionalisme espanyol, hauria existit des de sempre) es va fragmentar políticament amb la caiguda de l'Imperi Romà i va romandre feble, esqueixada i parcialment ocupada fins que va saber reconstruir la seva unitat nacional durant la segona meitat del segle XIX. En aquest relitat, el toscà es va imposar per sobre de la resta de varietats -descrites sempre com a "dialetti"- a causa de les seves virtuts intrínseques, de la seva gloriosa literatura, i de la voluntat lliure dels italians que el van adoptar entusiàsticament com a mitjà d'intercomprensió nacional. Aquest relat ha estat profundament assimilat pels actuals habitants d'aquell país i forma part avui dia de la comprensió del món de  qualsevol italià "normal", en un exemple esplèndid del que Michael Billig va denominar nacionalisme banal.

Tanmateix, un observador que es fixi en les escletxes d'aquest relat veurà que s'hi entreveuen altres interpretacions de la realitat que poden resultar simplement fascinants. Això és el que passa quan s'analitza amb cert deteniment la història de les llengües discutides (en anglès, contested languages), les varietats amb forta personalitat lingüística pròpia prou forta per ser considerares llengües independents però que històricament no ha reeixit a establir-se com a tals (no tenen estàndard, no usos formals) i el seu estatus com a llengua és discutit si més no per una part significativa de l'acadèmia. Una revisió de la història d'aquestes llengües, que a Itàlia denominen de vegades lingue mancate, ens mostra tot coincidències i correlacions que suggereixen una història diferent, i molt més apassionant, de les llengües d'Europa.

Això era el que exposava fa poc en la ressenya que vaig fer del llibre Il sardo, una lingua normale, i el que trobo igualment a la introducció de la gramàtica del napolità. Per no estendre'm, proposaré tres punts que mereixerien recerca i reflexió:

1. Quin va ser el paper del la Corona catalanoaragonesa en l'establiment (o no) de les llengües italianes?

Sabem que la política colonial catalana va ser l'obstacle per a l'establiment d'un sard unificat que s'estava gestant al segle XIII. Ara bé, quin paper va jugar la Corona en el manteniment o l'afebliment del sicilià i el napolità cultes? Tot fa pensar que no va ser-hi igual de perniciós:
 
"[...] un linguaggio [el napolità] che per secoli fu l'unico mezzo di communicazione oraleper il popolo di Napoli e, in epoca aragonese, fu addirittura utilizzato in documenti pubblici." (Liguoro 2000: 9) [èmfasi meu]


2. Com va afectar la creació de l'Imperi dels Àustries i la creació del Consell d'Itàlia, segregat del Consell d'Aragó?
Si la Corona d'Aragó no va perjudicar el napolità, no sembla que pugui dir-se el mateix de l'Imperi dels Àustria. Tot fa pensar que els canvis polítics -que a Itàlia es descriuen com la pèrdua dla independència- van implicar la postergació del napolità com a llengua formal, i el seu reemplaçament progressiu pel castellà i/o pel toscà, esdevinguts llengües comunes dels diferents territoris propietat de l'Imperi.

"Un dialetto, quello pugliese-napoletano, che era nato - secondo l'efficace espressione del Galiani - per essere «quello della maggior Corte d'Italia, destinato ad esser l'organo de' pensieri de' piú vivaci ingegni», ma che non riuscí a divenire la lingua generale d'Italia poiché la Campania e la Puglia decaddero al punto di apparire le «infme e piú derelitte» tra le province italiane.
Insomma, letterati e studiosi toscani si dettero da fare, e bene, per imporre il loro dialetto come base della lingua commune, mentre nel Meridone d'Italia la perdita dell'independenza penalizzava il dialetto napoletano, scacciandolo per sempre dagli stessi «atti publici della nazione», dove veniva sostituito dalla lingua spagnola." (pàg. 9)

Tot i això, durant el segle XVII hi ha una literatura notable en napolità: Giulio Cesare Cortese, Gianbattista Basile... Però simultàniament també s'estén el toscà entre els literats.

3. Hi va haver una mena de renaixença lingüística i cultural del napolità al segle XIX, i com va funcionar?

Sembla que l'alliberament d'energia econòmica i cultural produïda després de la caiguda de l'Antic Règim i l'emulació d'un París que era el far cultural de tot Itàlia va generar una sorprenent florida cultural i literària en napolità, que arriba fins al punt de competir amb la d'expressió toscana:

"Una letteratura «nazionale» [vol dir que arriba a tot Itàlia], basata sul dialetto inteso comme lingua, si ebbe invece a Napoli, paradossalmente, moltissimi anni dopo la pubblicazione del trattato di Galiani: dopo il 1860, quando l'antico Stato indipendente del Sud fu annesso al regno d'Italia. Una schiera foltissima di poeti fece, allora, al napoletano un mezzo universale d'espressione che, librato sulle ali di versi, compinimenti, canzoni, volò ben al di là dei confinni idealmente segnati tra il Vesuvio e il mare. (...) Prepotente, emergeva dal misterioso fondo della storia e della psiche collettiva quella «patria napoletana» evocata dal Galiani piú d'un secolo prima." (pàg. 11)

Tanmateix, com a València, a Galícia, a  Occitània, etc., la manca de projecte polític degué conduir a l'esvaïment del que en el fons degué concebre's només com un projecte cultural de crear una Itàlia diferent. Però això ja és una altra història que no puc abordar aquí.


Referència
Liguoro, Mimmo (2000). “Prefazione.” A: Iandolo, Carlo. ’A Lengua ’E Pulecenella. Grammatica Napoletana, 9–12. Franco di Mauro Editore: Napoli.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Del bilingüisme a la recentralització i la privatització?

Article publicat a l'Ara el 31/8/2016

El pacte per la investidura entre el PP i Ciutadans inclou, entre d’altres, la proposta d’establir un sistema escolar bilingüe castellà-anglès als territoris castellanòfons i un de trilingüe als territoris amb altres llengües pròpies oficials. Atès l’abast de la proposta, hi ha certes consideracions que caldria avançar.
La primera consideració és que, encara que hi estiguin passant de puntetes, la proposta confirma el gir de 180 graus en l’estratègia dels signants del pacte. Recordem que fins fa relativament poc tots dos partits s’exclamaven contra el model educatiu de Catalunya argumentant els presumptes perjudicis d’aprendre en una llengua altra que la familiar, i denunciaven que representava un atemptat contra la llibertat d’elecció dels pares. Ara resulta que l’acord d’investidura pretén imposar des d’instàncies governatives un model que, en el cas dels territoris no castellanòfons, implicaria que dos terços de l’ensenyament es fes en règim d’immersió. En altres paraules, que la immersió lingüística ha passat a ser positiva si qui la imposa són ells, triant-ne les llengües i de Madrid estant.
La segona de les consideracions és que sobta que, tot i les conseqüències socioeconòmiques que podria tenir, no s’hagi fet públic encara cap text que raoni ni els costos ni els beneficis de la proposta. Vegem-ho ni que sigui de manera superficial. Pel que fa als costos, fer bilingüe el sistema espanyol implica una gran inversió en termes de diners i esforços. La mesura exigeix que la meitat dels docents dominin la llengua de Shakespeare fins al punt que se sentin còmodes per explicar-hi temes com l’estructura cel·lular, la Revolució Industrial o la trigonometria. Això requereix que es reemplaci bona part del professorat actual per docents lingüísticament capacitats, o bé que l’Estat financi/imposi un reciclatge idiomàtic que exigeix que molts professionals hi dediquin almenys deu hores setmanals durant cinc anys. Atesos els costos econòmics, estaria bé que s’expliqués d’on sortirien els recursos, sobretot tenint en compte les exigències de contenció de despesa de les autoritats europees.
Més intrigant resulta encara el fet que una proposta de tanta magnitud no vagi acompanyada d’una anàlisi que en justifiqui la conveniència. Anem a pams. Si algun problema educatiu té Espanya avui dia és que es troba en el grup de màxim abandonament escolar del continent. ¿Algú creu sincerament que passar a fer la meitat de les classes en anglès ajudarà a reduir les elevadíssimes taxes de fracàs escolar dels escolars espanyols? Més complex és el tema dels beneficis econòmics de la mesura. Sens dubte, el multilingüisme constitueix un recurs per a les empreses, però d’aquí a considerar que aquests beneficis justifiquen els costos de la mesura anunciada hi ha una considerable distància. En tot cas, el fet que cap país europeu hagi implantat fins ara un model com l’anunciat convida almenys a l’escepticisme. En aquest sentit, el fet que Catalunya, amb un nivell d’anglès no gaire superior a la mitjana espanyola, estigui aconseguint unes taxes d’exportació molt superiors a les de la resta de l’Estat fa pensar que el problema d’Espanya, més que de llengua, és d’estructura productiva. En tot cas, rere els discursos grandiloqüents, la mesura sí que pot resultar llaminera per a certs sectors en un altre sentit. Ateses les minses perspectives de transformació sociopolítica que s’albiren a Espanya, aquesta iniciativa podria servir per facilitar la transferència de recursos públics cap a centres privats bilingües freqüentats per unes classes mitjanes angoixades pel futur que veuen l’anglès com una forma de distinció en el mercat i com una eina per a una inevitable emigració laboral dels seus fills.
És ben probable que la mesura anunciada en el pacte d’investidura no sigui més que un brindis al sol. En qualsevol cas, la seva falta de justificació recorda altres iniciatives en què, en comptes d’actuar racionalment, les autoritats espanyoles s’han mogut per pulsions centralitzadores i interessos sectorials, com en el cas de la gestió aeroportuària o en el cas de l’AVE. Fins que no es demostri el contrari, hi ha molts elements per pensar que el principal objectiu de la proposta no és pas millorar els sistemes educatiu o productiu, sinó recentralitzar competències, arraconar les llengües minoritzades i encobrir la transferència de recursos a determinats centres privats. Tot un programa, això sí, coherent amb qui el proposa.